El passat 30 d’abril Fundació Tallers vam tenir el plaer de convidar a Begoña Román Maestre, Presidenta del Comitè d’Ètica de Serveis Socials de Catalunya, a realitzar una sessió sobre l’ètica en l’atenció a les persones amb discapacitat intel·lectual, dirigida als professionals de la nostra entitat.
La jornada, presentada sota el títol “Ètica i discapacitat” ha volgut servir de punt de partida per la reflexió sobre la creació d’un codi de bones pràctiques en l’atenció a les persones amb discapacitat que s’atenen als diferents serveis de Fundació Tallers.
Volem compartir amb tots vosaltres un breu resum del contingut de la sessió, que ens impulsa a seguir treballant per la millora de la qualitat de vida de les persones amb discapacitat.
ÈTICA EN L’ÀMBIT ASSISTENCIAL
La justícia i el respecte són objectes fonamentals de l’ètica.
Parlar d’ètica en l’àmbit assistencial suposa doncs parlar de justícia (el contingut de la qual són els drets humans) i de respecte (que requereix de mirada atenta -en llatí respiciere significa mirar amb atenció-).
Per això, en l’àmbit assistencial cal recordar que es dóna un servei que ha de satisfer un dret a l’assistència socio-sanitària, més enllà de satisfer una mera demanda d’un client. Ara bé, tractar amb persones i donar un servei (i no merament un producte), suposa compartir certs referents morals (principis, valors, virtuts) per a definir què és un bon tracte.
Precisament l’ètica en l’àmbit assistencial esdevé complexa perquè no compartim els referents morals sobre què és, i per a qui, un bon tracte. No els compartim perquè els hàbits i els costums (les morals) es queden obsolets; perquè la tecnificació de la medicina ha comportat de vegades un procés de deshumanització, o per altres canvis socials. Abans, per exemple, ateníem en els nostres centres socio-sanitaris diferents nivells culturals, però no diferents cultures. Ara el multiculturalisme, en les persones assistides i també en els professionals, ens repta a explicitar els valors pels quals treballem, perquè no els compartim per sentit “comú”; com tampoc compartim què entenem per qualitat, ni quin significat atorguem als conceptes d’higiene, d’intimitat, etc. Tot això fa més complexos els serveis assistencials. Per aquestes raons, entre d’altres, ens fa falta una reflexió crítico-racional, això és l’ètica, sobre quins han de ser els mínims morals a compartir, sobre els quals fonamentar en què consisteix un bon tracte, i sobre si requerim d’un nou model per a l’àmbit assistencial.
En la dècada dels 70 del s. XX, van sorgir les ètiques aplicades (bioètica, ètica de l’empresa, etc.) perquè els problemes precisaven d’uns acords ètics, d’uns consensos sobre el que consideràvem bo, dolent, just, digne, etc., i per a això calia regenerar el nostre vocabulari moral: el bé, de qui?; la justícia, segons qui?. I és clar que aquestes no son qüestions què sabem a priori, sinó que cal discutir-les, per a això ens fan falta espais de reflexió, desig de consens, professionals motivats, i organitzacions que ho possibilitin.
L’ètica cívica es caracteritza per la manera d’argumentar, proporciona eines per a orientar la presa de decisions morals als afectats. D’aquestes eines comunicatives la finalitat de les quals és l’acord, es desprenen valors comuns (respecte, tolerància, igualtat), principis (dignitat, autonomia, justícia, no maleficència) i virtuts (prudència, coratge, cordialitat).
Certament, del fet de viure en un món amb recursos limitats cal prioritzar uns drets sobre uns altres, i unes preferències sobre d’altres, segons les circumstàncies. La correcta avaluació d’un servei no ho és però només per les seves conseqüències o impactes, sinó també per la coherència entre els valors, els procediments i les conseqüències. Per a això necessitem apoderar als usuaris amb el coneixement dels seus drets/deures.
La finalitat de l’ètica assistencial és la justícia i el respecte al ciutadà per a promoure l’assoliment de la seva qualitat de vida, i això precisa canviar hàbits (per exemple, demanar més permís, i perdó, avaluar més i millor –no només quantitativament- els serveis i els processos), i rendir comptes (responsabilitat) de la qualitat de l’atenció a la persona assistida. Ens cal l’ètica cívica com a marc de referència per tots, i en aquest marc haurem de concil·liar les ètiques personals, amb les professionals i la de l’organització.
Per a això ens serveixen les cartes de drets i deures dels usuaris, els codis deontològics dels professionals, els comitès d’ètica i bioètica, etc... Ens serviran per a la presa de decisions de tots els agents involucrats en el servei, per a assolir, per una banda i com a mínim exigible, l’atenció justa i respectuosa a la persona assistida, i per altra i com a màxims als que tendir, la consideració de les seves preferències personals.
L’ètica de l’organització ha d’engegar i gestionar temps i espais per a la reflexió i la deliberació: atendre precisa temps per a entendre i dialogar; espais on reunir-se, amb garanties d’intimitat i confidencialitat, coordinar-se i conjuminar esforços i recursos. I com es tracta de voler fer, més enllà del mer fer, caldrà cura, no solament del persona assistida, sinó també de tota la gent que hi treballa.
L’organització ha de forjar un ethos corporatiu: explicitar el que es vol aconseguir, com, amb quin l’estil, el model assistencial que promou. En aquest sentit va bé també disposar d’un codi ètic (amb comitè dinamitzador i subsegüents auditories o rendiment de comptes). Aquest és un full de ruta per a conèixer els valors i compromisos de l’organització i concretar el tipus d’accions i processos que n’espera. I la qualitat depèn d’això, de les expectatives legítimes.
Si us ha interessat la informació, us adjuntem dos articles més amplis sobre la temàtica, elaborats per Begoña Roman:
L’ètica en els serveis d’atenció a les persones amb discapacitat intel·lectual.
L’ètica de les professions i les organitzacions en l’àmbit dels serveis socials.
http://centreocupacional.blogspot.com/